Aisha Castillo

Vull ser una oruga

que no aguaita el moment

de desfer-se en papallona.

 

Arrossegar-me calmosa,

impudent del tacte aspre

que deixo sobre les fulles

i del vermellor que el meu frec

suscita en altres pells.

 

Vull ser plaentment present,

ignorant el tic tac viscós

que em degota a les costelles

[que les mirades d’aversió

no convoquin en mí

una prematura metamorfòsi]

 

Ser un cos tou, desagradós, indòcil,

i arronsar-me i estendre’m i serpentejar,

fent via cap a la gespa més fresca,

desoint el potencial estètic

que, famolencs de pulcritud,

damunt meu projecten.

 

Vull despullar-me dels dits aliens:

que em senyalen,

que em mesuren,

que em diseccionen

i dicten quan i com

hauria d’abandonar la meva escorça.

 

Que si esberlés l’esquelet,

per desplegar-me alada,

sigui pel caprici de volar

[no per satisfer la fantasia

de qui només venera

el que s’alça i llampa].

 

Vull fer-me amiga d’altres insectes

que ignoren que ho són

i a qui tant se’ls en dóna!

[no xiuxiuegen sobre l’asimetria

de les seves antenes

ni repugnen les fines potes

que els permeten cercar

cada racó on l’alegria s’ancora].

 

¡Vull semblar-te tan lletja!

fer-me niu en la monstruositat,

i entendre la bellesa

com quelcom més que

un destí [imposat],

un dogma [opac],

una gàbia [amb ales].

 

Tant de bo les mirades

esdevinguin bruma:

tan trivials, tan distants,

que el meu reflex no imiti el seu judici,

quan m’inclino, assedegada,

a la vora d’un bassal.

 

Vull habitar aquesta bèstia

[fastigosa, oblidada, verinosa]

amb la tendresa radical

de permetre’m persistir.